Ahir vaig estar a la Setmana del Llibre en Català , que es celebra entre el 9 i 18 de setembre. Soc un addicte dels llibres, ho comentava amb Tania, és obrir un llibre, sentir el tacte del paper, l’olor del pegament i la tinta, es veure la tipografia i em torno un obsessiu comprador. Són poques les vegades que no acabo comprant, ahir no va ésser una excepció, van caure uns quants llibres per les meves petites, dels que recomano Romanços, una divertida forma de llegir els contes de sempre.
Bé, el cas és que sota un calor sufocant, una xafogor de llibre i un dissabte mandrós, el Parc de la Ciutadella estava ple de gom a gom de gent passejant (i comprant) als estands dels llibreters. M’enorgulleix formar part d’un país on la literatura te, encara, aquesta força.
La veritat és que ser català és collonut. Per què? Ostres, és una bona pregunta i també molt adient després de la meva afirmació. Crec que hauria d’haver preparat una llista de bons motius abans de la meva proclamació, però no ha estat així… però i si en penso uns quants? M’ajudeu?
Soc català de naixement, i aquesta potser és una primera raó. El fet de néixer i créixer, d’ésser feliç, en un lloc fa que te l’estimis. Així com estimo altres llocs dels que he anat adoptant la seva nacionalitat.
Estimo el paisatge de la meva terra, aquest pel que he caminat, aquest que he vist cremar-se i tornar a florir. M’estimo la costa i els meravellosos Pirineus, la plana de Lleida i els racons que s’amaguen al nostre país. M’estimo les seves joies: Santa Maria del Mar, la Sagrada Família, el parc de Cap de Creus, el camí de Ronda, el Circ Romà de Tarragona, les Illes Medes, les Rambles de Barcelona, Rupit i un llarg etcètera.
M’agrada la seva historia, sempre em sento més proper als vençuts catalans que dels prepotents vencedors. L’inici de Guifré (el Pilós), les seves pestes i crisis, els seus ressorgiments i èpoques de bonança. Els intents de dissoldre’ns, de fer desaparèixer la nostra llengua, la nostra cultura i l’èxit de l’esforç, silenciós i dolorós dels que han fet que més de 2000 anys ens portin al que som.
M’agrada el seu himne (i em refereixo als segadors) , que explica els passatges més difícils de la nostra història, una guerra (com tantes altres) que vam perdre, però que amb el temps ens hem esdevingut grans triomfadors.
M’agrada la gent, matinera, treballadora, educada, formada, seriosa, bons comerciants, oberts (potser no tant com altres), honestos… Som i serem gent catalana.
M’agrada la seva senyera, la nostra bandera, sense escuts, quatres barres de sang sobre el groc. Una historia de cavallers, de valor i de llegendes.
M’agraden les seves tradicions. La rosa i el llibre, Sant Jordi, els pessebres vivents, els castellers, els diables, el caganer, les calçotades i els corpus, els cremats, els pastorets, la cobla i la sardana, les pubilles, el tió i els tres tombs…
M’agrada la gastronomia, el fuet, el pa amb tomà quet, l’all i oli, l’oli arbequí, la botifarra amb seques, els esmorzars de pagès, la crema catalana, el romesco, els cargols a la llauna, les coques de recapte, l’escalivada, els rovellons i molts altres que se’m fa la boca aigua.
Les seves entitats, els casals, els esplais, els pericos i els cules, les colles castelleres, els foments, els equips de hoquei, les colles de tambors, els esbarts sardanístics…
Estimo la seva llengua, els pronoms febles, la seva dolçor i tendresa, els accents oberts i tancats, l»apostrofació, les expressions intraduïbles («deu n’hi do», «això rai»…), alguns verbs (cardar, fotre…) i la ç trencada. És la meva, la que expressa el que penso.
Segur que puc recordar i escriure moltes més. Segur que vosaltres em podeu proposar unes altres tantes (oi que si?)… però totes elles no podrien definir, no podrien explicar, per què sóc català . I això també m’agrada.
Avui onze de setembre, em proclamo un altre cop català , us desitjo una bona diada, una bona vida i un bon somriure… Visca Catalunya! Visca els catalans!