M’he despertat amb les campanades de Santa Maria de Piera. Eren les quatre de la matinada, ja massa tard per intentar conciliar de nou el son, així que he decidit començar el dia i sortir a comprar el pa.
La fleca estava encara tancada, suposo que el seu amo no pateix d’insomni. Que hi farem! Faré temps passejant una mica.
He baixat fins l’Arc de Romanyá, la plaça de la Sardana i d’allà he arribat a les Flandes, el bosc més proper a casa. M’he envoltat de de pins, esbarzers, algun roure i alzina i molts matolls. A aquelles hores només el rumor dels estels acompanyava el meu camí. He arribat a un clar al bosc, una antiga era, on al bell mig havia un estrany personatge.
Un indi baixet, de complexió forta i fibrada, pell morena, llargs cabells grisos i robes amples i gastades. Davant seu tenia un pot de vidre semitransparent on semblava poder veure unes petites boletes del tamany d’un cigró.
– Hola Paco, soc Shashopluc – s’ha presentat.
M’he quedat astorat al escoltar el meu nom dels seus llavis. Com podia conèixer el meu nom? M’ha demanat seure i ha començat a parlar:
«Paco, aquest pot està ple de grans. Cada una d’ells representa un any de la teva vida. Tots naixem amb un pot com aquest i cada cop que fem anys en trec un d’aquests grans i el llenço al terra. El terra és l’inici i el final de cada un de nosaltres, per això aquestes comptes acaben allà .
El pot conté els anys de vida que et resten i avui és el dia de treure’n un i tornar-ho d’allà on va vindre.»
En dir-me això, obviament, vaig intentar mirar quantes d’aquelles boletes quedaven al pot. Vaig intentar-ho movent el cap, fins i tot anava a aixecar-me, quan Shashopluc va dir:
«No ho intentis, no seria una bona idea. Ningú hauria de conèixer quina és la data de caducitat de la seva existència. Aquells que saben quantes boles queden, voldrien no saber-ho i viure com si cada dia fos l’últim. Cal gaudir de la vida, del dia a dia, tots sabeu que això s’acabarà , però no esteu preparats per saber quan.
Algunes d’aquestes comptes que llenço al terra, germinen i amb el temps es converteixen en arbres. Mira al teu voltant.»
Vaig fixar-me que prop de Shashopluc havia una trentena d’arbres. Uns de petits, de poca alçada, segurament molt joves, altres de ben alts, grossos i frondosos.
«Els arbres neixen de les llavors del pot. Cada una de les branques es produeixen pels creuaments en la vida dels altres. La seva frondositat depen de la felicitat que vas acumular durant aquell any. Tot queda registrat en ells. Són la teva historia registrada en les seves copes, en les seves branques i els seus troncs.»
Vaig entendre llavors que els arbres petits eren les llavors dels darrers anys, i que els més grans eren les que Shashopluc havia plantat ara ja feia 33 anys.
En tornar a baixar el cap, l’indi havia desaparegut, estava sól… envoltat dels arbres i del silenci del estels. De sobte un riiiiiing va trencar aquell mà gic moment… Era el despertador!
Vaig obrir els ulls, estava al llit, al costat de Tania i el campanari de Santa Maria de Piera, tocava les quatre. Tot havia estat un somni?
A la meva mà dreta tenia una d’aquelles llavors que Shashopluc havia tret del pot.
Aquest matí, de camí a la feina, he parat al bosc, he caminat fins la petita era i allà he plantat aquesta llavor…
Qui sap si l’any vinent serà un arbre gran i frondós…
