El requisit 21

La sala era de color blanc, estava assegut en una incomoda cadira IKEA de nom impronunciable. Fins i tot aquí havia arribat la multinacional sueca. Es va apropar una secretaria i em va comunicar que en aquells moments començava la revisió del meu cas. Si em necessitàvem, em farien entrar.

Recordava el que havia passat unes hores abans. Estava passejant prop de la Font Nova com cada matí. Hauria d’haver agafat una lot, ja que el cel ennuvolat havia tapat la lluna. De sobte, a la sortida d’un revolt, un cotxe se’m va portar per davant.

Quan em vaig adonar, estava veient el meu cos al terra, immòbil, ple de fang, vidres i sang. Va arribar la policia, una ambulància, se’l van emportar. Sabia que significava allò.

Continuava esperant davant d’una gran porta color caoba, per on s’havia perdut la secretaria. Minuts abans, Nangoo, un monjo tibetà amb la seva túnica de taronja llampant m’havia informat del procés.

En casos en els que s’arribava a aquell punt sense haver escollit religió en vida un jurat decidia quin seria el meu destí. Es deliberava sobre la vida d’aquells que havien mort, quin contrasentit no? Donar valor a la vida un cop estaves mort.

Nangoo, com si fos un passi de diapositives havia repassat amb mi alguns episodis de la meva memòria. Prenia notes per defensar el meu cas davant el jurat.

Vaig veure els companys i amics de la feina, amb els que compartia 38 o 39 hores a la setmana. La cervesa dels divendres, el cafè de cada dia, les reunions, les auditories, els fulls de càlcul infinits, les reunions amb RRHH… tot sumava a la vida.

Els velers, les passejades mediterrànies, els partits de futbol i bàsquet. Les converses de llibres, les de dones, les de homes i el «camino». Els millors moments viscuts.

Les meves dos filles, els seus amorosos matins. Els somriures al recollir-les de l’escola, al treure-les del llit. La joia quan riuen i són felices. La meva dona, al meu costat sempre, recolzant-me.

Nangoo no va deixar de revisar els meus records i al final em va portar a aquella saleta a esperar la decisió.

La porta es va obrir. Va sortir Nangoo i va dir:

– Paco, tornes a casa gràcies al requisit 21.

– El requisit 21? – vaig preguntar.

– Si, ha estat contra tot pronòstic. Estaven decidint el teu destí quan algú s’ha adonat que complies el requisit 21 – va afirmar – El requisit 21, estipula que en casos de morts accidentals, fruit de l’atzarós destí, i quan la llista de reptes i metes per aconseguir és tan gran com la teva, no es pot accedir a cap destí extraterrenal. Així que tornes a la vida.

Havia estat un somni? La veritat és que no ho se. Estava a casa, al llit, el telèfon sonava indicant que era l’hora de llevar-me. Tania es va girar i em va fer un petó.

РBon dia amor, feli̤ aniversari Рva dir.

– Sort del requisit 21 – vaig respondre.